El joc com a eina de participació, juguem?
Els jocs cada dia guanyen més adeptes. Es pot comprovar aquests dies a Barcelona on se celebra la 6a edició del DAU, el Festival del Joc.Read More
Projecte CUIDAR participa en la Setmana de la Ciència
Del 10 al 19 de novembre se celebra la 22ª Setmana de la Ciència a Catalunya, una iniciativa coordinada per la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació. Read More
Sobreviure l’huracà Katrina
Avui dia 13 d’octubre se celebra el Dia Internacional per a la Reducció del Risc de Desastres, dedicat aquest any a sensibilitzar l’opinió pública mundial sobre la necessitat de construir més i millor resiliència individual, comunitària i governamental.
D’acord amb aquesta efemèride, i aprofitant que el 19 d’octubre 2017 tindrem a una de les autores amb nosaltres a la Jornada del Projecte CUIDAR, compartim un ampli resum d’un treball ineludible per comprendre la resiliència de nens i joves davant de situacions de desastre.
Children of Katrina, la recerca.
Després del devastador huracà Katrina, que va afectar la ciutat de New Orleans, el 2005, les professores Alice Fothergill (University of Vermont) i Lori Peek (University of Colorado) van investigar les experiències de nens i joves afectats pel desastre. Durant 7 anys van observar i van entrevistar a nens i joves (650 concretament, de 3 a 18 anys), a les seves famílies, amics, veïns, mestres i professionals que van tractar de ajudar-los. L’experiència està recollida en un magnífic llibre, Children of Katrina (University of Texas Press, 2015).
Objetiu de Children of Katrina.
L’objectiu del llibre és comprendre les seves experiències, identificar com altres actors havien intervingut en la seva recuperació i documentar com nens i joves s’havia ajudat a si mateixos i entre si.
A diferència de les imatges monolítiques i estereotipades que tenim habitualment de la infància -imatges que ens parlen dels nens com “gomes” capaços de suportar qualsevol adversitat, o al contrari, com un col·lectiu “fràgil i vulnerable” a què hem de protegir- aquestes dues professores ens mostren la gran complexitat i diversitat d’infàncies que destapa un desastre.
Igual que els adults, nens i joves reaccionen de forma molt diferent a un mateix episodi. En aquesta diversitat de reaccions intervenen factors clau com l’edat, la condició socioeconòmica, el gènere, el color de la pell, el suport social, el paper de l’escola, la família o el suport de l’administració pública.
Algunes de les conclusions més importants del llibre:
Peu de foto: Children of Katrina
- Les autores identifiquen tres grans patrons en la recuperació dels nens i joves del Katrina:
- Infants i joves amb un fort sentiment d’indefensió, majoritàriament provinents ja d’entorns i condicions desfavorides que el desastre no fa sinó consolidar i augmentar.
- Infants i joves amb recursos i suports de familiars, de la seva comunitat, i de professionals i institucions compromeses que aconsegueixen trobar un equilibri i fins i tot superar la situació.
- Infants i joves que fluctuen i barregen les dues trajectòries anteriors, trobant equilibris momentanis, però també recaient sovint en períodes de gran indefensió.
- El desastre mai no és un esdeveniment neutre. Sovint, fa créixer vulnerabilitats prèvies que intensifiquen i acceleren dinàmiques d’exclusió i desigualtat social. El Katrina va afectar molt més, per exemple, a nens i joves fills de mares solteres negres, majorment empobrides, amb problemes abans i després del desastre per trobar feina, estabilitat, accés a serveis i actors institucionals bàsics. Lluny de ser factors individuals, doncs, les autores posen l’accent en les condicions més estructurals, en la manca crònica de suports i vincles, per explicar la dificultat per aturar i sobreposar-se a l’espiral d’inestabilitat que introdueix un desastre com el Katrina.
- La situació antagònica s’explica per motius semblants. Qui aconsegueix sortir abans i millor d’aquestes situacions? Aquells nens i joves que compten abans i després del desastre amb més recursos personals, familiars, financers, culturals, educatius, polítics, socials, etc. Aquells amb més accés a xarxes i suport social fort, amb un major capital social i cultural (contacte amb escoles, pares i mares amb més opcions de trobar noves feines, amb possibilitats d’accedir a institucions i programes dedicats a l’ajuda, etc.) . Aquesta capacitat per accedir i mobilitzar és crucial també per a aquests nens i joves puguin articular més i millor les seves necessitats i fer sentir la seva veu.
- Enmig, trobem nens i joves que oscil·len entre la indefensió i l’equilibri. Nens i joves que experimenten un reordenament inconsistent de les seves esferes (emocional, familiar, escolar, social, etc.). Algunes poden estar alineades, forts i connectades, mentre altres segueixen desconnectades, febles o inestables. En la majoria de casos, aquests joves i nens provenen també d’entorns més desfavorits. Viuen o han viscut inestabilitat i desigualtat social abans i després del desastre. No obstant això, a diferència dels nens amb més dificultat per construir resiliència, són nens i joves que mantenen alguns ancoratges importants. Tant si són emocionals i familiars, o comunitaris. Per exemple, són nens i joves que tot i les dificultats s’han implicat en activitats extracurriculars, ja siguin de formació, comunitàries, d’esport, etc. Són joves i nens, també, que tenen vincles forts en la seva vida, sobretot familiars i emocionals (germans, pares, amics, familiars). Aquests vincles i suports actuen com a punts d’ancoratge en un món que segueix re-ordenant-lentament i de forma inconsistent.
- A més de la classe social i el color de la pell, ja esmentats anteriorment, la investigació assenyala altres factors rellevants a l’hora de comprendre i diferenciar les vivències d’infants i joves. Per exemple, l’edat. Tot i que el desastre va afectar a nens de totes les edats, va ser particularment disruptiu per a joves adolescents, ja que va truncar projectes i moments escolars, socials, afectius ja molt consolidats. També el gènere és important. En el Katrina, les nenes van tendir més a internalitzar la seva resposta al desastre, mentre que els nens van ser en general més oberts i explícits. Aquests patrons van afectar la capacitat per fer noves relacions, la voluntat de buscar suports, o les estratègies per lluitar amb els fets.
- De fons, el llibre apuntala una tesi clara i interessant sobre els factors que construeixen i reforcen la resiliència. Lluny de ser un concepte que puguem associar únicament a qüestions individuals, a aspectes únicament de personalitat, o de capacitats personals, Fothergill & Peek assenyalen que hi ha factors estructurals, socials, que són claus per entendre la capacitat o no de resposta i recuperació de nens i joves davant un desastre. Si bé és cert que l’optimisme, la intel·ligència, el sentit de l’humor, el caràcter, les habilitats comunicatives, la tenacitat, la simpatia poden ser característiques personals importants davant un desastre, però a l’hora d’explicar la recuperació i resiliència de nens i joves són molt més importants i definitius, a llarg termini, l’accés i capacitat per mobilitzar recursos, suport social, polític, institucional, escolar, etc.
Però, a més, el llibre destaca les capacitats i habilitats, els talents i les fortaleses, de nens i joves per contribuir a construir resiliència, per si mateixos, però també per al seu entorn familiar i comunitari:
- Infants i joves van tenir un paper clau, per exemple, a l’hora de donar confort emocional, suport, cura, distracció i fins i tot espais per a l’alleujament als seus pares, mares, avis, veïns i amics adults. Van ajudar en la recuperació implicant-se en la reubicació, en la presa de decisions, donant la seva opinió, mostrant el seu suport; aconseguint fons, buscant feina quan això era possible, ajudant els adults a expandir les seves xarxes socials, la seva capital social i a reduir l’aïllament social. Creant condicions perquè els adults es comunicaran, intercanviaran informació i recursos importants.
- També van ser curosos amb la salut i el benestar d’altres nens i nenes, fossin germans, veïns o amics. Els casos documentats en el llibre ens parlen de com el desastre els va fer assumir responsabilitats i donar calma als més petits. Com es van implicar a l’hora de fer grup i crear cohesió entre ells. Com els va animar a crear espais i cultures de suport mutu, entre amics i iguals. Això suggereix que les cultures entre parells poden ser d’ajuda, i molt positives, en cas de desastre. Lluny de la imatge sovint difosa que les associa únicament amb la pressió, la competitivitat i conductes d’abús i violència. El desastre també va contribuir al fet que alguns joves s’organitzessin i s’impliquessin políticament per representar interessos determinats, per exemple, de certs grups ètnics i culturals, com the Vietnamese Young Leaders American Association.
- Finalment, molts nens i joves també mostrar una gran capacitat per l’autocura. Es van organitzar abans i després del desastre, ajudant en l’evacuació, recollint i seleccionant allò que per a ells tenia valor. També destaca el llibre el seu interès per conèixer i saber, per tenir informació i poder preguntar i comprendre l’impacte del desastre en les seves vides. Amb això, nens i joves intentaven foragitar la incertesa i recuperar cert control sobre les seves pròpies vides. A això també van ajudar les cançons, els escrits, els dibuixos, els poemes, tot el treball artístic i creatiu que individualment, o organitzat a través d’escoles i activitats extracurriculars, van poder realitzar. Finalment, el llibre també destaca el creixent i important paper de les xarxes socials per mantenir relacions amb familiars i amics, i, sobretot, per restablir cultures entre parells.
Reforçar aquestes capacitats, habilitats, fortaleses és sens dubte clau i una de les lliçons més importants que podem treure d’aquesta important contribució científica a l’estudi de l’impacte i vivència del desastre a nens i joves. El llibre ens recorda en aquest sentit l’important paper del suport entre parells, del suport familiar, social i comunitari, però també institucional i polític a l’hora de construir resiliència. I ens recorda també la responsabilitat que els adults tenim a l’hora de donar poder, facilitar, sostenir i dinamitzar aquestes xarxes de solidaritat, cura, suport i recuperació davant desastres.
En aquest vídeo es pot veure també a les pròpies autores parlar sobre els continguts del llibre. Us animem a escoltar-les:
La participació de nens i joves en la Reducció de Riscos de Desastres des d’una perspectiva europea
Aprofitant que avui se celebra el Dia International per a la Reducció del Risc de Desastres, dedicat aquest any a reduir la mortalitat en situacions de desastre, inaugurem aquest blog compartint la revisió (scoping) de polítiques, pràctiques i projectes sobre gestió de desastres que inclouen a nens/es i joves que hem realitzat en els últims mesos des del projecte CUIDAR.
El procés de la revisió.
Liderada per l’equip de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), aquesta revisió s’ha dut a terme en dues fases:
- Cerca d’informació: En primer lloc, tots els socis de CUIDAR han col·laborat en la cerca d’informació rellevant sobre aquesta temàtica respecte a cadascun dels països participants: Grècia, Espanya, Itàlia, Regne Unit i Portugal. Com a resultat, s’han analitzat polítiques i informes sobre participació infantil en la de gestió de desastres en cadascun dels territoris, acompanyant-se d’entrevistes a agents clau en la temàtica.
- Revisió d’informes i de literatura especialitzada: En segon lloc, aquesta informació s’ha posat en relació amb una avaluació de l’estat de la recerca sobre aquesta temàtica, a través d’una revisió dels informes de recerques (prèvies o en curs i tant a nivell estatal, europeu com internacional) i de la literatura especialitzada publicada fins avui. Aquesta anàlisi s’ha orientat tant a la detecció de les principals idees abordades i evidències recollides, com de les llacunes existents en aquesta àrea de recerca.
L’scoping, a diferència d’un altre tipus de revisió sistemàtica d’un tema o de la literatura, està especialment recomanat per mapejar les evidències i la literatura en àrees de recerca que, com la nostra, són àmplies, complexes i diverses i no han estat avaluades de manera sistemàtica amb anterioritat. Així, gràcies a aquest scoping hem pogut descobrir que la participació de nens, nenes i joves en la gestió de desastres és un camp encara jove i emergent, especialment a Europa.
Principals resultats de la revisió.
A nivell internacional, la preocupació sobre com situar a nens, nenes i joves al centre de la gestió de desastres comença a créixer especialment a partir de l’any 2008 per la confluència de diversos factors, entre els quals destacarien:
- l’acord de nous marcs internacionals de gestió de desastres com el de Hyogo (2005) o Sendai (2015) que apunten en aquesta adreça.
- l’impacte sobre la població de grans desastres recents en els Estats Units, Nova Zelanda i Austràlia.
- les experiències de participació amb nenes i nens que algunes ONG com Save the Children o Plan International han estat duent a terme en diversos països en desenvolupament tradicionalment afectats per grans desastres (especialment a Àsia i Centreamèrica).
En el cas d’Europa , si bé el desenvolupament d’aquest enfocament és encara incipient i poc consistent en comparació amb d’altres regions del món, mitjançant l’scoping hem detectat que també hi ha alguns exemples encaminats en aquesta direcció (especialment en el Regne Unit i Itàlia).
Per exemple, hem trobat:
- un augment de projectes de recerca sobre la gestió de desastres que són plantejats des d’enfocaments més participatius i creatius, amb una implicació més directa de la ciutadania.
- hi ha un major interès per analitzar les diferents fases de la gestió de desastres (prevenció, preparació, reacció i recuperació) tenint en compte a franges d’edat com la primera infància o l’adolescència, que tradicionalment havien estat ignorades en aquestes qüestions.
En conclusió, encara que l’experiència europea és encara menor en aquesta temàtica, gràcies al coneixement que es vagi generant per aquest tipus de projectes i la influència de nous marcs internacionals, juntament amb l’acompanyament de persones tècniques i expertes que vulguin incorporar a la infància i la joventut en la gestió de desastres, es podrà contribuir al fet que Europa pugui posicionar-se com una altra regió més dintre de les regions capdavanteres en aquesta temàtica.
Categories
Entradas
-
Els nens i les nenes i la cultura del foc juny 21,2018
-
Los niños y las niñas y la cultura del fuego juny 21,2018