La cultura del foc a Catalunya

La cultura mediterrània ha estat seduïda pel foc al llarg de la seva història. A Catalunya, moltes de les seves tradicions estan lligades al foc. Les festes amb foc a Catalunya més conegudes són les falles als Pirineus, la Patum, els diables i bestiari festiu i les revetlles, els correfocs i cercaviles. Actualment hi ha més de 500 grups de diables i unes 400 bèsties on participen infants, joves i adults.

Imatge: Salt de maces de la Patum infantil. Aida Morales. Font: Nació Berguedà

L’arrelament d’aquestes tradicions a la societat també és deguda a la tasca desenvolupada per moltes escoles de Catalunya que han construït les seves pròpies bèsties per participar en les festes del seu barri, transmetent la cultura i la tradició popular i al mateix temps ensenyant el correcte ús de la pirotècnia, la responsabilitat i el respecte que s’ha de tenir davant dels focs artificials als nens i nenes, garantint la continuïtat de la tradició. Les pròpies associacions, que formen part de l’Agrupació del Bestiari Festiu i Popular de Catalunya, fan formacions perquè qualsevol persona, inclús els infants, que vulgui ser dimoni o portar una bèstia ha de fer un curs sobre focs artificials, normes i seguretat.

La revetlla de Sant Joan

Una de les revetlles més antigues a Catalunya és la revetlla de Sant Joan. En el cas de Barcelona, el llibre La nit de Sant Joan a Barcelona assenyala que la primera referència documentada d’aquesta festa a la ciutat data del segle XV.

La revetlla de Sant Joan se celebra el 23 de juny i és una de les festes populars més arrelades als Països Catalans i arreu de l’Estat espanyol. Foc, música, ball i coca en són els protagonistes. S’organitzen revetlles populars als carrers i a les places, amb orquestres i ball, i, en alguns casos, amb fogueres.

La tradició diu que és un bon moment per seguir endavant, cremar tot allò que ja no es vol o que es necessita canviar. La foguera es veu com un final i com un inici d’una nova vida, cremant tot el que es vol deixar enrere i ballant al voltant de la foguera celebrant els canvis.

Però, segueix vigent aquesta tradició a dia d’avui?

L’any passat es van encendre 27 fogueres a Barcelona i l’any anterior van cremar només 20, totes organitzades per associacions d’adults i amb permís de l’Ajuntament, mentre que l’any 1969 en plena decadència de la tradició, la premsa informava que s’havien encès “només” 823 fogueres a la ciutat, totes sense autorització i a càrrec de la quitxalla segons escriu el Manuel Delgado en el seu article Les fogueres de Sant Joan i la fi de la canalla publicat al Diari Ara.

Quin és el motiu d’aquesta dràstica reducció?

Segons l’antropòloga Marta Contijoch, editora juntament amb l’Helena Fabré del llibre La ciutat de les fogueres (Pol·len Edicions, 2017), la pregunta clau no és què se n’ha fet, de les fogueres, sinó on són els nens que les preparaven. Eren grups de nois entre vuit i catorze anys que es passaven el dia jugant al carrer. En el llibre exposa el procés de desaparició de les fogueres de Sant Joan a Barcelona a partir de la memòria col·lectiva, d’una generació que el propi carrer va ensenyar i fer créixer. Els diferents testimonis que l’han fet possible són una impugnació a un present que nega el carrer a la canalla.

Contijoch afirma que les fogueres no es poden deslligar de l’univers del joc infantil al carrer i quan els nens deixen de jugar-hi, desapareixen les fogueres. Ens diu que els mateixos nens que jugaven al carrer durant tot l’any, unes setmanes abans de Sant Joan es dedicaven a anar a recollir fusta o qualsevol cosa per a cremar, com si es tractés d’un joc més, evitant la confiscació de la fusta per part de la Guàrdia Urbana o per part d’altres colles de la ciutat.

Imatge: Nens muntant una foguera. Font: AFB

Segons les autores del llibre, les raons de la desaparició dels infants del carrer és deguda d’una banda a la sobreprotecció de la infància: la gent creu que el carrer és un lloc ple de perills i que els nens són incapaços d’estar-hi sols i negociar pel seu compte i de l’altra, a la generalització de l’educació en el temps lliure: a partir dels anys 70 s’estén la idea, per mitjà dels esplais i escoltes, que el nen a l’estar el període de formació ha de ser educat també en el seu temps lliure. Aquest fet diferencia el tipus de joc que es produeix en aquestes agrupacions, que és dirigit i hi participen els adults, del joc que passa al carrer que és lliure i autoregulat pels propis infants.

Les conclusions d’aquesta recerca posen de manifest la disminució de la presència dels infants i adolescents als carrers i les places de les nostres ciutats. La revetlla de Sant Joan  es presenta com a resistència, una certa celebració d’aquesta institució cultural i social que és la infància. La revetlla es manté com un dels petits reductes o romanents que ens queden de la infància com a exploració. Del que la ciutat té d’infància, del poder que té el carrer i la festa com a espai d’inversió simbòlica de les estructures de poder.

Es posa de manifest el paper clau que tenien els infants en les seves comunitats i com aquest protagonisme s’ha anat perdent juntament amb l’aprenentatge autònom que el propi carrer els hi oferia.

L’autoprotecció d’infants i joves en espais públics

En aquest sentit, els resultats del projecte CUIDAR destaquen la necessitat que tenen els infants i joves, que han participat en el projecte, a l’hora de pensar i repensar la seva autoprotecció en espais que estan més enllà de l’escola o de l’espai domèstic. El carrer, la plaça, l’espai públic en general han estat assenyalats com a espais importants per a ells. Espais de joc i relació, d’aprenentatge i gaudi per als que sovint no hi ha plans d’autoprotecció i on la influència i supervisió dels adults és significativament menor.

Això és especialment important per als adolescents, els qui demanen amb més insistència eines i formació per saber com gestionar emergències i riscos en aquests espais, sense que això impliqui necessàriament renunciar a una autonomia, a unes dinàmiques, a una organització entre parells que consideren important mantenir .

Aquestes propostes sens dubte plantegen reptes nous per a l’autoprotecció, reptes que apunten a la necessitat de treballar d’una manera més col·laborativa amb nens i joves que volen tenir un paper actiu i fer-se coresponsables de la gestió de la seva seguretat i de la de les seves comunitats.

En conclusió, és important que els nens i joves contrarestin la imatge monolítica i estereotípica que generalment es té d’ells com un grup homogeni. És important veure i reconèixer, pel que fa a autoprotecció i plans d’emergència, les moltes infàncies i diversitats que conté aquest grup social.

*Imatge de portada: Correfoc infantil de Barcelona, Mercè 2017. Elisenda Pons. Font: El periódico